TILC: Comunicació a Internet

En aquest tema , he pogut reflexionar sobre les xarxes socials i la seua implicació en els joves i en les aules. És un tema molt comentat actualment, ja que cada vegada els joves comencen abans a utilitzar aquest tipus de xarxes.

He navegat per la xarxa “Scribd”, no la coneixia i la recomane, ja que en aquesta xarxa pots compartir, publicar, comentar i llegir diferents documents que poden ser descarregats. Pots trobar informació sobre qualsevol tema, llegir i contrastar diferents documents, a més de llegir llibres organitzats per temes. Crec que és una bona xarxa per a poder ampliar coneixements, trobar informació i poder compartir documents que poden ser útils per a altres persones.

 Com a proposta d’ús de xarxa social, crec que utilitzaria Facebook per exemple o un blog, ja que penso que pot ser interessant per a treballar diferents àmbits dins de l’aula. Podríem fer un blog o una pàgina de Facebook de classe, i en aquesta anar penjant fotografies de les activitats que desenvolupen els alumnes, vídeos de casos pràctics que realitzen a classe, com per exemple un experiment, una coreografia,, una cançó, etc.

A més, podríem compartir-lo amb altres escoles i conèixer diferents alumnes i la seua manera de treballar.També penso que d’aquesta manera els pares poden estar al corrent de tot el que els seus fills treballen a l’aula.

Respecte a la tecnologia mòbil, en la meua opinió és un bon mètode per a fer que els alumnes estudien d’una manera entretenida i pot ser més motivadora. A més, s’eviten portar tants llibres i poden tindre tota la informació necessària a una sola tablet per exemple. Però, d’altra banda, crec que la tecnologia mòbil ja és molt utilitzada per els xiquets a casa com a distracció o com a forma de joc, aleshores ampliar aquestes hores d’estar davant d’una pantalla pot ser siga massa. Crec que també és una bona opció que estudien amb llibres, que escriguen amb bolígrafs i no solament amb un teclat d’ordinador o de forma tàctil. Tot té una part bona i mala, per això crec que es deuria treballar tot a l’aula en una bona mesura.

La llengua i les TIC

En aquest tema, he pogut aprendre un poc més sobre els diferents recursos web per a treballar les definicions en català. He navegat per diverses pàgines per buscar definicions per al meu tema elegit, "el fonema", i he descobert que hi ha una gran varietat de diccionaris i enciclopèdies que poden ser molt útils per a l'aula i per a la nostra vida diària.
Per al meu treball he navegat per exemple per el "Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans" on ràpidament vaig obtindre la definició que necessitava i unas altres relacionades. 

He observat diferències en els diferents diccionaris; com per exemple en les definicions, les assercions i la etimologia.

Per a mi, el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana i el DIEC són uns bons mètodes per a cercar definicions, ja que ens donen una clara i ràpida definició del concepte que volem.

He intentat cercar amb Optimot però la pàgina me'n dona error, i amb TERMCAT no he pogut trobar la paraula que necessitava, que en aquest cas era fonema.

Per altra banda, vaig utilitzar la "Enciclopèdia catalana online" per a obtindre una definició sobre la motivació, i vaig tindre un bon resultat perquè me va donar una definició molt completa sobre aquest tema.

•  A més, en aquesta entrada hem creat un núvol de paraules relacionat amb l'educació a partir del següent text, que és una definició de la Gran Enciclopèdia Catalana.

Educació:

f enseny

L’efecte.

Com a realitat social, l’educació és el mitjà pel qual la comunitat transmet a les noves generacions uns coneixements determinats o una cultura, tot preparant-les per a rebre altres coneixements i assimilar tècniques noves. En realitat, els principis i la pràctica educatius mai no responen tant als principis del “conjunt” de la societat com a les normes d’una classe o d’un grup social dominant que reïx a presentar la seva visió del món i els seus interessos com a propis de la col·lectivitat. Medis i mitjans educadors són la família, les institucions recreatives, els mass media i, sobretot, l’aparell escolar ( escola). Hom pot considerar la relació educativa com un art, bé que cal que els educadors tinguin coneixements aprofundits sobre què és l’infant i com pot ésser instruït i educat ( pedagogia). Hom s’esforça a aclarir aquestes i altres qüestions en aplicar l’experimentació científica, exponent primer i imperfecte de la qual fou el test, mentre que unes altres investigacions es refereixen a la didàctica de les diverses matèries d’estudi. Els estats tendeixen a fomentar la investigació educativa i creen els anomenats instituts de ciències de l’educació, com també centres pilot, vinculats a les universitats. Tanmateix, l’experimentació científica aporta tècniques i mètodes concrets però no es pronuncia sobre la validesa dels mitjans educatius ni sobre la natura i legitimitat dels fins de l’educació. Aquesta tasca pertoca a la filosofia de l'educació. Als pobles primitius, l’educació consistia en un feix de preceptes i pràctiques destinats a garantir la supervivència del grup, clan o tribu per l’entrenament dels joves en les tècniques i arts necessàries per a mantenir la vida (menjar, vestir, allotjament); consistia també en la transmissió dels costums, tradicions i creences, vista com el fonament de l’estabilitat social. Més tard, en les civilitzacions del Pròxim i Llunyà Orient, el sistema educatiu es perfeccionà. Entre els xinesos, per exemple, sembla que fou creat un sistema força flexible: l’educació consistia a llegir i reproduir fidelment el contingut i l’estil dels llibres del cànon confucià, i la selecció per a càrrecs oficials era feta mitjançant un sistema rigorós d’exàmens. Entre els jueus, els escribes eren mestres i intèrprets de la llei de Moisès, i el principal centre educatiu era la sinagoga; després del 70 dC, l’educació religiosa i moral anà adoptant la forma de receptes precises, que són, encara avui, vigents. A Grècia es destacaren dues formes oposades d’educació: una a Esparta, de caire estatal, i una altra a Atenes, dependent gairebé exclusivament de la iniciativa privada i domèstica. A Esparta el nen fins a set anys era educat a casa; després venia la instrucció col·lectiva, que posava l’èmfasi, sobretot, en el conjunt de cinc exercicis atlètics anomenat pentatló i en la memorització de les lleis de Licurg; i de 18 a 30 anys hom servia l’estat. A Atenes foren institucions educatives clau la palestra, on els nois s’entrenaven per al pentatló, el didaskaleĩon, on hom aprenia de tocar la flauta i de llegir i escriure, i el gimnasi, on continuava l’entrenament físic a partir de 15 anys; l’esclau que acompanyava el nen a l’escola, el paidagogós, donà posteriorment el nom als mateixos educadors (pedagogs). El sistema educatiu romà tenia, com a grau inferior, el del ludus, o escola del litterator, al qual seguia el del grammaticus, o aprenentatge de l’art de parlar correctament; la instrucció superior era impartida per les escoles de retòrica. Tot i que, amb l’Imperi, s’esdevingué la generalització de l’escola com a lloc i mitjà principals d’educació, els primers cristians hagueren de diferenciar l’educació pròpiament cristiana —portada a terme en el si de la família— i l’ensenyament cultural que hom impartia en els centres escolars oficials. La progressiva intervenció de l’Església en la tasca educativa anà superant aquesta diferenciació i tornà a la unitat romana entre educació i ensenyament escolar, situació que ha perviscut durant segles a Occident ( ensenyament). La relativa despreocupació dels pares per l’educació de llurs fills que això suposava ha estat modernament qüestionada, i hom insisteix actualment en la necessitat de col·laboració entre la família i l’escola en ordre a una autèntica formació. Hom insisteix també en la diferència que hi ha entre l’ensenyament, com a funció més pròpia de l’escola i dels sistemes educacionals, i l’educació pròpiament tal, d’abast més ampli i integral.